Una mica d’història

El Maresme. L'edat mitjana

La transició de l'època romana a l'any mil és plena de convulsions, enmig d'una gran desorganització política i social, especialment als segles III-IV. L'estructura de vil·les del Maresme queda reduïda al mínim, però tot i així és evident la continuïtat del poblament, ja que d'alguna manera les vil·les romanes i visigòtiques varen anar perdurant, i els jaciments dels segles XII i XIII s'hi relacionen. Al segle X l'estructura agrària és el minifundisme, amb els conreus clàssics de vinya, oli i cereals, però la vida de les persones és clarament de subsistència. Amb el creixement de la producció els segles XI-XIII hi ha una certa revolució agrícola, augmenta la collita de cereals i els conreus de regadiu i es produeixen plantes industrials, com el cànem i el lli.

Dels temps de bonança, en resulta un augment de les terres en explotació i de la demografia. Segons el fogatjament de l'any 1497 la població de la comarca era escassa, al voltant de cinc o sis mil persones. Al susdit document, Mataró apareix enregistrada amb 183 focs, i hi segueixen en ordre d'importància Tordera, 143 focs; Pineda, 122; Palafolls, 110; Vilassar, 78; Argentona, 63; Sant Iscle, 50; Arenys, 49; Tiana, 47; Sant Cebrià i Sant Pol de Mar, 46; Malgrat, 43; Alella, 44; Premià, 41; Cabrera, 38; Taià, 34; Dosrius i Canyamars, 30; Sant Andreu de Llavaneres, 30; Sant Vicenç de Llavaneres, 27; i Caldes d'Estrac, 7, poblacions formades sobre la base d'una societat de tipus agrari, amb masies escampades arreu dels termes parroquials, dedicades al conreu i, a vegades, a l'explotació dels boscos.

No hi hagué mercat, dependent del de Granollers, fins a la darreria del segle XIII. Tot i així, a Mataró començà a haver-hi alguna activitat menestral a partir de la sagrera de l'església parroquial de Santa Maria.

La documentació més antiga sobre els llocs de poblament de la comarca es remunta als segles X i XI, i presenta l'establiment humà a mig pendent de la serralada, lluny de la mar, contràriament al que havia esdevingut a l'etapa anterior. Tres segles més tard començaran a néixer veïnats marítims: Pineda al segle XIII, Arenys de Mar, Calella, Canet i Malgrat al segle XIV. Per raons de defensa, i com a índex de la bonança relativa dels temps, es formen progressivament els nuclis urbans, al voltant de l'església del terme. La sagrera era lloc d'atracció, ja que trenta passos al seu entorn eren respectats com a zona de pau, i al seu redós prenen forma el mercat i els primers carrers. Al primer nucli de Civitas fracta(Mataró) hi ha el forn de pa, l'hostal, el pou d'aigua i la ferreria, elements de vida econòmica que controlava el feudal. Però els documents més antics, de cap a l'any mil, també parlen d'Alella, Tiana, Taià, Premià, Vilassar, Argentona, Dosrius, Cabrera, Cabrils, Òrrius, Sant Andreu de Llavaneres, Arenys, Sant Iscle, Sant Cebrià, Palafolls i Tordera. Naturalment no es tractava pas de nuclis de població homogenis, sinó més aviat d'uns conjunts agrícoles formats per masies més o menys disseminades, i en tot cas unides en una mena de petit burg al voltant d'una església cristiana.

Les ermites o esglesioles més antigues de la comarca confirmen la tendència a la instal·lació humana allunyada de la costa. N'hi havia moltes bastides sobre antigues vil·les romanes, aprofitant el poblament, i, segurament, elements constructius. A partir de la seva datació es desprenen una sèrie d'elements positius que ajuden a entendre el creixement de l'entorn, tot i que cal remarcar que les dades que segueixen representen només el coneixement documental. Les primeres esglesioles són del segle IX: Sant Martí (Argentona) i Sant Martí (Arenys de Munt). Al segle X hi ha més moviment pel que fa a la fundació de capelles: Sant Feliu (Alella), Sant Julià (Argentona), Sant Bartomeu (Òrrius), Nostra Senyora de la Cisa i Sant Pere (Premià de Dalt), Sant Genís (Palafolls), Sant Esteve (Tordera) i Sant Salvador (Vilassar de Dalt). Les del segle XI són molt més nombroses, fet que denota un establiment més important en el territori i un ambient més favorable a la població i l'economia: Sant Miquel del Cros, Sant Jaume de Treià i Sant Pere de Clarà (Argentona), Sant Feliu, Sant Joan i Santa Margarida (Cabrera), Sant Cristòfol i Santa Creu (Cabrils), Sant Andreu (Calella), Santa Maria, Sant Miquel de Mata, i Sant Sadurní de Valldeix (Mataró), Sant Martí (Montgat), Sant Andreu (Òrrius), Santa Maria (Pineda), Sant Mateu (Premià de Dalt), Sant Cebrià (Sant Cebrià de Vallalta), Sant Andreu, Sant Pere de Riu, Sant Ponç i Sant Vicenç (Tordera) i Sant Genís (Vilassar de Dalt). Al segle XII la tendència fundacional és menor. Tot i així, se'n basteixen en llocs abans inexistents: Sant Andreu del Pas (Dosrius), Sant Andreu (Llavaneres), Sant Cebrià i Sant-romà (Tiana), Sant Martí (Taià), Sant Vicenç (Sant Vicenç de Montalt), però també en poblacions ja establertes, com Santa Maria del Viver (Argentona) i Santa Maria de Roca-rossa (Tordera). Moltes d'aquestes esglesioles avui són en ruïnes, han desaparegut o es conserven molt desfigurades per reformes posteriors.

Les primeres parròquies del Maresme, que hom coneix a través dels pergamins antics, són les de Santa Maria de Civitas fracta(Mataró), Premià i Alella, totes tres del segle X; Vilassar i Tiana són del segle XI; i Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt del segle XII; posteriorment es van anar establint les altres. Tenien unes demarcacions que anaven de la muntanya perpendicularment a la mar, seguint la direcció de les rieres i els torrents. Només quedaven fora d'aquesta disposició Òrrius i Dosrius, perquè s'havien format en unes valls de més cap a l'interior de la serralada. En l'àmbit de la societat medieval la parròquia té un paper fonamental en el procés de transformació de l'hàbitat agrari en nucli urbà. La seva presència pre-senyorial duu a l'estructuració social de l'entorn. Dins aquestes demarcacions la propietat estava molt dividida. Se sap que hi havia hagut terres del fisc o dominis sobirans, principalment a la part de llevant de la comarca, a Argentona i als confins mateixos del comtat de Barcelona (Torrentbò). Entre els principals propietaris sobresurten les institucions clericals i monàstiques, com la seu de Barcelona, els monestirs de Sant Cugat del Vallès, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Pol de Mar, de Sant Marçal de Montseny, de Sant Pere de Casserres, de Sant Benet de Bages, al costat de les famílies nobiliàries i lliures. La contrada es presenta en aquella època dins una societat de tipus agrari, en la qual totes les poblacions tenen uns recursos més o menys semblants. Hom pot mesurar aquesta circumstància mitjançant la dècima del bisbat de Barcelona de l'any 1279, dins la qual, si bé sobresurt l'església de Civitas fracta(Mataró), amb la quota de 89 sous, les que segueixen, Vilassar (75 sous), Premià (70 sous), Argentona (68 sous), Dosrius (60 sous), Llavaneres i Tiana (50 sous), no ho fan pas gaire distanciades. Completen la relació Alella (40 sous), Taià (30 sous) i Cabrera (30 sous), és a dir que dins una economia de masos i bordes escampats pels termes no era pas apreciable una diferència gaire important entre les parròquies del Baix Maresme en aquelles èpoques.

Pel que fa a l'Alt Maresme, al segle X apareix en la documentació la gran demarcació de Pineda, que anava des de la Tordera a Caldetes, dintre la qual el 947 s'esmenta l'església de Sant Genís amb l'alou de Palatiolo, on es formarà al segle XI el castell de Palafolls, ja segregat del de Montpalau ( Monte Palaz), documentat directament al principi del segle XI. El 974 aquesta església de Sant Genís i la villam de Palatiolosón confirmades al monestir de Sant Pere de Rodes, al qual havien estat donades més de trenta anys abans. Dins el mateix segle X i principi del següent van apareixent la resta de parròquies que aglutinarien el poblament del sector dintre els dos termes o jurisdiccions de Montpalau i Palafolls, com el monestir de Sant Pol de Mar o de Marítima, fundat vers el 950 i ben documentat abans del 968, Sant Esteve in valle Tordaris, donada igualment a Sant Pere de Rodes el 977, l'església de Sant Martí sita super Arennios(998), les de Sant Cebrià Maritimio de Valle Alta, documentat amb el primer nom el 1019 i amb el segon el 1079, la de Santa Maria de Pineda, consagrada de nou el 1079, etc.

El feudalisme no havia tardat a fer entrada a la comarca i, malgrat que es té coneixement que al segle XI les Franqueses del Vallès n'afectaven una part (Premià, Cabrera), més tard una sèrie de castells aixecats en uns indrets més o menys elevats es repartirien llur influència sobre la rodalia. Vuit són els castells que han estat enregistrats al Baix Maresme, bastits entre les darreries del segle X i inicis del XI. De llevant a ponent, els de Montalt, del Far, de Dosrius, de Mataró, de Sant Vicenç o de Burriac, de Vilassar, de Premià, i de Montgat. Però la influència de tots ells damunt la comarca no fou semblant. Dels de Montalt, del Far, i de Premià només tenim unes vagues referències, tot i que aquest darrer consta amb domusi era en mans dels Castellvell el segle X. El de Montgat no fou mai un castell termenat; sembla que al segle XI ja pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès. Però al segle XIV apareix com a propietat de la Ciutat Comtal, que en endavant hi mantindria una talaia de guaita. El castell de Dosrius depenia al segle XII del priorat de Sant Pere de Casserres i només tingué jurisdicció sobre l'esmentada població i Canyamars, amb la qual formava baronia; els Dosrius i els Cartellà foren els seus principals senyors útils.

De fet el Baix Maresme, a part dels pobles de Tiana, Montgat, Alella i Taià, de jurisdicció reial, fou domini de dos castells: el de Mata i el de Sant Vicenç. Cal atribuir gran importància al castell de Mataró, al domini del qual també pertanyien Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres. Del segle XI al XIII pertangué, primer, a la casa de Castellvell i després, per successió hereditària, a la de Montcada, sota la qual fou objecte de moltes transmissions i empenyoraments. Al segle següent també canvià moltes vegades de propietari. Dins la seva demarcació s'havia erigit al segle XIII, a l'enclavament de les aigües termals de Caldes, un hospital per a pelegrins, la capella del qual esdevindria amb el temps parròquia sufragània, i en definitiva el lloc es transformaria en la quadra d'Estrac, baronia de la ciutat de Barcelona. Un altre castell amb història fou el de Sant Vicenç o de Burriac, anomenat així per aixecar-se en la muntanya d'aquest darrer nom, entre Cabrera i Argentona. Des del segle XII, i potser abans, pertangué a la família dels Santvicenç, els quals eren també propietaris, almenys des del segle següent, del castell de Vilassar. Més tard (1352) ambdós castells foren adquirits per Pere Desbosc, que arribà a exercir el mer imperi i la omnímoda jurisdicció sobre Argentona i Vilassar. Ultra els esmentats vuit castells, caldria afegir el de la Roca del Vallès, per tal com tingué jurisdicció sobre Òrrius, i, malgrat no ésser castells, també cal esmentar les cases d'Alella i de Cabrera, pel fet que tingueren jurisdicció temporal sobre llurs respectives poblacions.

El grau de domini senyorial exercit per tots aquests castells fou molt desigual. Alguns arribaren a posseir el mer i mixt imperi i la omnímoda jurisdicció, però a vegades només tingueren una part de les susdites facultats. És clar que només amb la mínima potestat ( iura castri terminati) ja era suficient per a fer pesar llur dominació damunt dels seus vassalls. Però, a més, alguns castells gaudiren d'imposicions de caràcter econòmic patrimonial. Així, hom sap, per exemple, que poc després del 1369 el castell de Mataró es beneficiava d'uns tributs que gravaven la contractació de forments i animals a la plaça, la corredoria, les taules del mercat, les barques dels pescadors, la fusta, la sal, i percebia lloçol d'ordi per la utilització de la fàbrega (ferreria) i encara tenia la prioritat de les troballes fetes al terme i sobre la captura de determinats ocells. Al costat dels drets pertanyents als senyors dels castells, cal considerar encara aquells altres que competien a llurs castlans, com ocorria, per exemple, amb els castlans del castell de Burriac, els quals al segle XIV posseïen un delme sobre la carn, el pa i el vi de les parròquies d'Argentona i Òrrius i un altre de semblant a Cabrera (feu d'Agell).

Però no tan sols eren els drets dels castells, fossin de tipus personal o patrimonial, els que constituïen una càrrega econòmica per a la pagesia. Sobre els masos també gravitaven les prestacions que es pagaven als senyors dominicals, laics o clericals, que es repartien la propietat dels termes. Així, segons el fogatjament de 1378, a Alella, Tiana i Taià i Canyamars, eren majoria els focs que pertanyien a institucions de l'Església, mentre que a les poblacions de la resta de la comarca el predomini corresponia a cavallers i ciutadans. Les càrregues eren diverses: censos i drets acostumats i altres de tipus servil, com la remença, la cugucia, la intestia, l'eixorquia, la firma d'espoli, que constituïen els anomenats mals usos, ultra les prestacions derivades de l'emfiteusi; i com que a vegades el senyor dominical era o bé el mateix senyor del terme, o els seus castlans o batlles, es confonen en aquests casos, en l'entramat d'imposicions d'un determinat castell, les obligacions de tipus personal, les de caràcter senyorial i les pròpiament pertanyents al seu patrimoni econòmic.
La pressió dels drets senyorials i feudals que pesaven damunt la terra es feia sentir. D'ací l'afany a sostreure's d'aquestes càrregues i a la redempció dels mals usos, per part de la pagesia de la contrada. Algunes vegades ho aconseguiren d'una manera individual, i d'altres d'una manera col·lectiva. Dintre aquesta darrera, esmentarem l'afranquiment que Pere Desbosc, senyor del castell de Burriac, hagué de concedir l'any 1364 als ex-vassalls del prior de Sant Marçal de Montseny establerts a Argentona, Cabrera, Premià i Vilassar. També cal fer esment de la compra feta el 1455 per part de les tres parròquies que formaven la universitat (consell) del terme del castell de Mataró, de la castellania del mateix castell, la qual portava aparellat un patrimoni de drets senyorials, i així hom pogué alliberar-se tant d'algunes prestacions econòmiques com de la mateixa categoria servil. Certament, el Baix Maresme també fou terra de remences. L'adscripció a la gleva s'hi introduí d'una manera ben primerenca, per tal com al segle XIII ja era esmentada la redempció com un dels drets afectes a la batllia del castell de Mataró. Els registres dels talls imposats als focs de remença poc després de donada la famosa sentència de Guadalupe (1486) ofereixen la quantificació de la remença a la contrada. Així, Tiana, enregistra 35 focs; Alella, 35; Taià, 20; Premià, 33; Vilassar, 50; Cabrera, 13; Argentona, 23; Dosrius i Canyamars, 27; Mataró i Llavaneres, 27; Caldes d'Estrac, 4; als quals caldria afegir els de la casa del Masnou, que es reduïen probablement a un sol foc.

Quant a la història feudal de l'Alt Maresme, en l'aspecte jurisdiccional no pot ser més simple: dos castells i unes parròquies exemptes condensen tot l'entrellat jurisdiccional, per bé que hi hagué alguns sectors amb règim o condicions especials com el domini del monestir de Sant Pol o el dels senyors del casal de Canet.

El castell inicial de Montpalau, del municipi de Pineda, surt en poder d'Humbert de Sesagudes, senyor d'una bona part del Montseny i Montclús amb Sant Celoni, entre el 1035 i el 1076, com a feudatari dels comtes de Barcelona, com es veu pel jurament de fidelitat que féu per aquest castell entre aquelles dates al comte Ramon Berenguer I; poc després, dintre el mateix segle XI, la mateixa família i en concret el fill de l'anterior magnat, Humbert Odó de Sesagudes, es diu senyor de Palafolls. Ben aviat, però, Palafolls tindrà un llinatge senyorial propi amb Bernat Gausfred, casat amb Guisla, filla d'Humbert Odó de Sesagudes, els descendents del qual es cognominaran Palafolls.
El castell de Montpalau, que tenia l'única cúria i notaria a la Boada (vila de Pineda), fins que avançat el segle XV el batlle i el jutge passaren a residir a Calella, comprenia originàriament les parròquies d'Arenys de Munt, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta, Santa Maria de Pineda o de Riu i la parròquia d'Hortsavinyà. Dintre aquest terme els homes del priorat de Sant Pol tenien exempció de la host i la cavalcada i també tenien exempcions els súbdits de la família Canet, que era una casa aloera, com també ho eren les cases de Manola, Camós i Pineda. Així consta en unes constitucions del 1358.
El successiu poblament de nous sectors del terme féu que el 1358 el vescomte Bernat (II) de Cabrera atorgués carta de poblament a Calella, centre del mercat del terme de Montpalau, obtingut per privilegi reial del 1328. Així es creà un poble nou que el 1400 esdevingué centre de la batllia de Montpalau. Cosa semblant passaria amb Arenys de Mar, barri marítim d'Arenys de Munt, on el 1575 es construí una església pròpia i el 1599 obtingué la separació civil de la seva antiga matriu. Aquesta separació fou obtinguda juntament amb Canet de Mar, nascut d'un petit nucli format al voltant de la domuso casa forta de Canet, on el 1460 es bastí una església nova, dintre l'antiga parròquia de Sant Iscle de Vallalta, que el 1579 s'erigí en parròquia independent i el 1580 en municipi amb jurats i consell propi. Finalment també Sant Pol de Mar, un antic barri de Sant Cebrià de Vallalta, format entorn de l'antic monestir, primer benedictí i després cartoixà, el 1574 s'independitzà religiosament de Sant Cebrià i seguidament s'erigí en entitat municipal.

El domini superior de Montpalau, castell confiat a una família de castlans que prengué el cognom del castell, fou traspassat pel rei a la família vescomtal de Cabrera, i els antics senyors de les Agudes i Montclús restaren com a senyors segons, fins que el 1328 el domini passà íntegrament a mans dels Cabrera i quedà sempre més lligat a la sort dels seus dominis. Així, el 1566, per venda dels Cabrera, comtes de Mòdica, passà als Montcada, marquesos d'Aitona, que el 1756 es refongueren, per herència, a la casa ducal de Medinaceli, que en tingué el domini fins al principi del segle XIX.
Quan la família Palafolls s'hagué afermat en el domini del castell de Palafolls, en quedà com a senyora, si bé el domini superior o la jurisdicció criminal que competia al rei fou traspassat als vescomtes de Cabrera, als quals el senyor de Palafolls havia de fer vassallatge. Inicialment el seu terme, amb cúria i notaria pròpies, comprenia la parròquia de Sant Genís de Palafolls, part de la de Sant Pere de Pineda, on es formà la de Santa Susanna, i alguns masos de la parròquia de Tordera, a la planura de Sabanell i s'Auguer, ara de Blanes. Això, dit en termes moderns, comprenia els actuals municipis de Palafolls, Malgrat, Santa Susanna i part del de Blanes. Així consta en les constitucions dels dominis dels Cabrera de 1358.

Ací, igual que amb la resta d'antics dominis del Maresme, també sorgiren al llarg del temps nous nuclis de poblament, el més important, el de Malgrat, originat el 1345 arran d'una carta de poblament concedida el mateix any pel noble Berenguer de Palafolls a tots els qui vinguessin a poblar el nou nucli dit Vilanova de Palafolls, format entorn d'una fortalesa, coneguda impròpiament per "castell de Malgrat". La nova població, afavorida amb nous privilegis pels Cabrera els anys 1382 i 1423, s'independitzà parroquialment de Sant Genís de Palafolls el 1559, quan la població tenia ja cinquanta famílies. La plena independència civil l'obtingué avançat el segle XVIII. Santa Susanna no formà municipi propi fins al principi del segle passat i s'originà en una església situada a l'antiga vall d'Alfatà o vall de Santa Susanna, sotmesa fins aleshores a la parròquia de Pineda. El centre administratiu d'aquesta baronia era el lloc de les Ferreries, dit també Palafolls.

L'evolució senyorial de Palafolls seguí l'esquema exposat, és a dir, amb l'alt domini o jurisdicció criminal dels Cabrera i amb el domini civil dels Palafolls fins el 1381. Aquesta dualitat fou una font constant de discòrdies, atiada sobretot pels Cabrera, que volien el domini total. El 1381 Guillem de Palafolls vengué el castell i la jurisdicció al rei Pere III i adquirí el lloc d'Ariza a Aragó, on els seus descendents es cognominaren Palafox i esdevingueren marquesos d'Ariza. Els Cabrera pledejaren amb el rei per la possessió total del terme i baronia de Palafolls i per fi es resolgué l'afer amb la venda que el rei féu el 1382 a Bernat (IV) de Cabrera de tots els seus drets. Així, Palafolls s'integrà plenament als dominis de la casa de Cabrera.

Les dues baronies de Montpalau i de Palafolls comprenien, doncs, pràcticament tot l'Alt Maresme i només se n'escapaven les parròquies de Tordera i de Vallmanya, que formaven una batllia pròpia dintre els dominis dels Cabrera, on aquests tenien jurisdicció total. Com que aquestes parròquies no tenien castell propi, segons les constitucions dels Cabrera de 1358 havien d'acudir al so i defensa del castell d'Hostalric. Els Cabrera eren, per tant, amos i senyors de tot l'Alt Maresme, que en els fogatjaments de 1370 i 1380 s'esmenten dintre la vegueria d'Osona, on formaven part de la casa taxada del comte d'Osona. Pels anys 1370-80 la baronia de Montpalau tenia 355 focs, la de Palafolls 202 i la batllia de Tordera 195, és a dir, un total de 752 focs o famílies, que donen per a tot l'Alt Maresme un cens de 3 000 o 3 500 persones, si seguim la reducció més favorable de focs a persones.

Dins els esdeveniments produïts per la guerra remença, el Baix Maresme fou escenari de les hostilitats entre l'exèrcit reial i els escamots de Pere Joan Sala, el cabdill dels pagesos. Se sap que l'any 1485 aquest darrer atacà Mataró. Els defensors de la població refugiats a l'església demanaren ajuda a Barcelona, però no arribà a temps i hagueren de rendir-se. Dos dies després els pagesos foren vençuts prop de Llerona, i Sala acabà essent ajusticiat a Barcelona, amb la qual cosa es posà fi a l'alçament remença. En les negociacions per a l'alliberació de la remença participaren també síndics del Baix Maresme, com ara Pere Company d'Alella i Pere Joan Tria de Mataró, els quals fins i tot foren condemnats a mort, encara que posteriorment foren indultats, i Antoni Feliu, àlies Morera de Sant Andreu de Llavaneres.

Les poblacions del Baix Maresme tingueren un marcat interès a deseixir-se de la jurisdicció feudal, però potser no ho feren tan aviat com consta per a altres localitats catalanes. Hom sap que aquest moviment era esperonat per la monarquia amb la finalitat d'augmentar el seu poder, tot arrabassant-lo als senyors feudals, encara que el rei tampoc no tenia escrúpol, si convenia, a tornar-lo a aquests darrers si en treia un profit econòmic. La ciutat de Barcelona, amb l'objectiu també d'augmentar el seu poder, contribuïa a atiar aquestes reivindicacions i interposava, si calia, la seva intercessió i ajuda amb la finalitat d'aconseguir la reincorporació de les poblacions a la corona reial, bo i donant-los empara mitjançant l'atorgament del privilegi de carreratge de Barcelona.

De fet, Alella es reincorporà a la corona l'any 1366, per adquisició que féu a Pere Desplà del mer i mixt imperi i la jurisdicció. Els reis Joan I i Alfons IV ratificaren aquest privilegi. Òrrius, a remolc de les parròquies que integraven el castell de la Roca del Vallès, s'hi incorporà els anys 1374, 1385 i 1415, per haver estat successivament retornada a la jurisdicció feudal. Mataró, amb les dues Llavaneres, foren posades l'any 1391 sota la protecció i empara de Joan I; el 1401 obtingueren, segons Bruniquer, el privilegi de carreratge de Barcelona. Això no obstant, no havia d'ésser fi ns el 1419 que Alfons IV els atorgaria la redempció definitiva, i fins el 1424 no rebrien el privilegi d'ésser incorporades a la Ciutat Comtal. El 1364 les parròquies d'Argentona i de Vilassar adquiriren una part de la jurisdicció que competia als castells de Burriac i de Vilassar, i el 1419 aconseguiren l'afranquiment definitiu i el privilegi de carreratge de Barcelona, però hagueren de pledejar bastant per a defensar aquestes noves prerrogatives fins que els foren confirmades els anys 1436 i 1447. Dosrius es redimí l'any 1397. Cabrera va aconseguir una independència semblant el 1460, mentre que Òrrius tornà a ser l'any 1467 sota la jurisdicció feudal, però se'n sostragué l'any següent.

Durant la guerra contra Joan II les poblacions del Maresme es posaren al costat de Barcelona, puix que algunes n'eren carrer, i així contribuïren a engrossir les tropes de la Ciutat Comtal. Sabem que Alella, Mataró, Òrrius, Cabrera, Vilassar, Argentona, Taià, Dosrius i Tiana trameteren gent per a la bandera que aixecà Barcelona, l'any 1462, en contra del referit monarca. També sabem que l'any 1465 foren derrotats dos-cents homes armats que les galeres de Joan II havien desembarcat prop de Mataró per barrejar la vila. Els seguidors de la Diputació del General varen ocupar els castells de Montpalau i de Palafolls a Bernat Joan de Cabrera, molt addicte a la causa del rei, i els varen donar al navarrès Bertran d'Armendaris, que havia estat un acèrrim partidari del príncep de Viana i que per això se li va confiar la vigilància de la terra, en favor del conestable de Portugal, Pere IV de Catalunya (1462-71). Aquest nou amo de Montpalau fortificà l'abandonat monestir de Sant Pol de Mar per a barrar el camí del Maresme a les tropes de Joan II. Quan el 1471 el noble Armendaris es va passar a la causa de Joan II, aquest rei va pagar la seva traïció confirmant-li a ell i a Joan Sarriera els béns dels Cabrera. El domini durà, però, poc temps car el 1474 havia mort Armendaris i els Cabrera pogueren possessionar-se de nou dels seus béns del Maresme. Finida la lluita, el rei confirmà privilegis (Òrrius, 1473), però també dugué a terme una sèrie d'arbitrarietats en separar de la corona reial algunes poblacions, malgrat els privilegis que posseïen per a romandre-hi unides. Així, Joan II pignorà Alella, l'any 1472, en favor de Joan Dansa, però la referida població aconseguí tot seguit que aquesta disposició fos revocada. L'any anterior havia lliurat les poblacions del terme del castell de Mataró, el castell de Burriac i els pobles d'Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià, a Pere Joan Ferrer, militar barceloní, el qual d'enemic del rei havia passat a ser-ne un defensor. El nou feudal encara veié augmentat el seu poder, l'any 1475, amb la concessió que li féu el mateix Joan II, de la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls, la qual cosa havia de causar una commoció general a la contrada en veure's les esmentades parròquies altra vegada sota la jurisdicció feudal.

Mort Joan II, les coses pogueren ser arranjades i anar vers l'alliberament definitiu. Ferran II, el seu succesor, dins la seva política de redreçament, prengué aviat unes mesures per tal d'alleugerir la càrrega que gravitava sobre les parròquies del Baix Maresme, i gràcies també als bons oficis de Barcelona, el 1479 començaren les gestions per tal d'aconseguir d'anul·lar la jerarquia feudal. En aquest moment, les relacions entre Pere Joan Ferrer i els seus súbdits havien arribat a un punt extrem de tibantor. En definitiva, Ferran II signà a Toledo, el 31 de juliol de 1480, el privilegi de reincorporació de Mataró, les dues Llavaneres, Cabrera, Vilassar, Argentona i Premià a la corona reial, talment perquè no reconeguessin per senyor "sinó un Déu en lo cel e un rey en la terra". D'altra banda, també sabem que pels mateixos temps (1485) Dosrius passà a ser igualment carrer de Barcelona, i que el mateix Ferran II confirmà, l'any 1493, que les parròquies del castell de la Roca —i per tant, Òrrius amb elles— pertanyien a la jurisdicció reial. Hem de remarcar que Cabrera, Argentona i Vilassar hagueren de pledejar molt temps en contra de les pretensions jurisdiccionals al·legades pels descendents de la família Desbosc damunt les referides poblacions, cosa que no havia de quedar definitivament resolta en favor dels tres municipis esmentats fins ben entrat el segle XVII.
Si ens valem del fogatjament de l'any 1497, haurem d'admetre que aleshores la població era escassa a la comarca. En el susdit document Mataró té 134 focs, i el segueixen, en ordre d'importància, Vilassar, 78 focs; Argentona, 63; Tiana, 47; Alella, 44; Premià, 41; Cabrera, 38; Taià, 34; Dosrius i Canyamars, 30; Sant Andreu de Llavaneres, 30; Sant Vicenç de Llavaneres, 27 (aproximadament) i Caldes d'Estrac, 7. Des del punt de vista econòmic, les poblacions del Baix Maresme continuaven formades sobre la base d'una societat de tipus agrari, amb masies escampades arreu dels termes parroquials, dedicades al conreu i, a vegades, a l'explotació dels boscos. On consta que hi havia alguna activitat menestral és a Mataró, vila que s'havia format a partir de la sagrera de l'església parroquial, però que romania encara bastant lluny de la platja. Això no obstant, a la platja mataronina hi havia activitat: unes dades de mitjan segle XV revelen que Mataró era el lloc més important de la costa catalana per a l'embarcament de productes forestals amb destinació a Barcelona. Al seu costat també consten Llavaneres, Vilassar, Argentona, Cabrera i Caldes d'Estrac; tots plegats, amb Mataró, representen aproximadament la tercera part de la llenya embarcada anualment cap a la capital catalana.

Documents històrics del castell de Burriac